dilluns, 28 de febrer de 2011

Crêpes




Whole Kitchen en la seva proposta dolça per al mes de Febrer ens convida a preparar tot un clàssic de la gastronomia francesa: Crêpes

Una de les coses que em va fer decidir a participar en els reptes de Whole Kitchen va ser el fet de poder preparar receptes que potser no hagués fet mai. Així, amb les seves propostes he après a fer Soufflés, massa de fulls, pasta fresca i ara crêpes. De totes les propostes que he fet fins ara aquesta és la més senzilla de preparar i fer. Realment, fa temps que volia intentar fer crêpes però mai n’havia arribat a fer. He de confessar que em va agradar fer-ne i varen ser molt bones. A més, són molt versàtils perquè es poden fer salades o dolces i amb tots els farciments que se’ns puguin ocórrer.
Quan vaig dir a casa que havia de preparar crêpes ja m’imaginava fent combinacions estranyes, però em varen desmuntar el projecte quan em vàren dir: “Faràs crêpes de xocolata, no?”...Òbviament, ja us podeu imaginar de què les faig farcir...de xocolata! Així i tot, com que es fan distribuint la massa a cullerades damunt la paella podem fer crêpes de diferents farciments . I de què més en vaig farcir??? Les meves portaven melmelada de maduixa i bocins de maduixa tallats. I varen ser boníssimes!!


La paraula crêpe vol dir doblegat, ondulat. Els seus orígens es troben a França a la zona de Bretanya on es consumeixen a diari, però sobretot durant la Festa de la Candelera el 2 de febrer. Trobam homònims de les crêpes a molts de països com Rússia (blinis), Mèxic (tacos), Hongria (palacsinta) o Itàlia (canellonni).
Les crêpes són primes i sense llevat, es fan amb una paella plana i es dobleguen amb algun tipus de farciment. Es fan des de fa més d’un mil·leni  a partir d’un senzill batut de farina, llet i/o aigua i ou. La seva delicadesa radica precisament en què són unes pastes molt primes. La mescla s’ha de fer amb molta cura per tal de minimitzar la formació de gluten, es deixa reposar més o menys una hora per tal que les proteïnes i el midó absorbeixin aigua i les bombolles d’aire augmentin i fugin. Finalment, les crêpes es cuinen uns minuts per cada cara.
Per fer aquesta recepta he seguit la que ens indicaven com a mostra a Whole Kitchen que és la de Piere Hermé.

Ingredients (per a 6 crêpes aproximadament)
2 ous
10 grs de mantega
100 grs de farina
2,5 grs de sal
1/2 beina de vainilla
250 ml de llet sencera
30 ml d’aigua

Preparació:
  1. Obrim la beina de vainilla fins que poguem extreure els grans.
  2. Anam mesclant a un bol els ous amb la farina, la sal i la vainilla.
  3. Afegim la mantega fosa, la llet i l’aigua.
  4. Deixam reposar la massa una o dues hores a temperatura ambient.
  5. Segons la recepta de Whole Kitchen abans de començar a fer les crêpes hem d’afegir a la massa 10 ml d’aigua (jo no ho vaig fer)
  6. Necessitam una paella que sigui antiadherent i plana. La posam al foc perquè es vagi encalentint. Quan estigui calenta agafam un bocí de mantega amb una forqueta  la passam per tota la superfície de la paella per tal d’assegurar-nos que la crêpe no s’aferrarà.
  7. Amb una cullera anam posant un poc del preparat que hem fet a damunt la paella i anam movent-la cap a tots els costats per tal de distribuir la massa per tota la superfície.
  8. Quan vegem que la massa es comença a fer i que ja no brilla desferram els costats amb una espàtula i donam la volta a la crêpe.
  9. La deixam que es faci durant un minut aproximadament fins que estigui daurada i la posam dins un plat.
  10. A continuació posarem el farciment que més ens agradi i l'anam doblegant. És important fer-ho ràpid perquè les crêpes refreden aviat.
  11.  Jo vaig fer els següents farciments:
    1. Crêpes de xocolata: mentre s’anava fent la crêpe al foc vaig fondre xocolata (tipus Nestlé postres). El vaig distribuir a damunt la massa de la crêpe feta amb una culleradeta de canyella.
    2. Crêpes de maduixa: damunt la superfície posam melmelada de maduixa al gust i bocinents de maduixa tallats. Decoram a damunt amb xarop de maduixa.
    3. Crêpes de canyella i sucre: posam sucre glacé i canyella i anam doblegant la crêpe.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Banoffee



Diumenge passat ens vàrem reunir per dinar els “dos socis” de Bon Tiberi. Ja podeu imaginar que és l’ocasió perfecte per fer nous experiments culinaris i veure la reacció de la família.
Així, doncs, vaig treure dues receptes de pastissos de la carpeta de pendents i em vaig posar mans a la massa.
Uns dels postres elegits per a aquesta ocasió va ser un Banoffee. La primera vegada que vaig tastar aquest pastís em va sorprendre molt, perquè pels ingredients que porta a primera vista sembla que ha de ser un pastís  massa dolç, i la veritat és que no queda aquesta sensació a la boca.
El Banoffe o Boston Banoffee Pie (es diu així, perquè és un pastís típic americà, de Boston) es fa amb una base de massa sablé. A sobre s’hi posa una capa d’almívar de llet (segons Termcat així es diu el “dulce de leche”)  i una capa de plàtan tallat.
Finalment, el pastís es corona amb nata muntada. És important que la nata estigui muntada, però no molt muntada i no afegir sucre a la nata. Això és així, perquè l’almívar de llet ja és molt dolç i a més, si la textura de nata és massa densa podria deixar una sensació embafadora; en canvi, si la nata està només un poc muntada i sense sucre deixa una sensació lleugera a la boca.
Com ja sabeu a casa hi ha un “addicte a la xocolata”. En altres paraules, si unes postres no porten xocolata no són unes vertaderes postres. Doncs, el Banoffee li va agradar i molt i per no portar xocolata vol dir que és un pastís molt bo.
Us animo a que faceu un Banoffe, és molt senzill, es fa ràpid i crec que li agradarà a gairebé tothom.

Anem a la recepta!!

Ingredients:
Base de massa sablé:
100 grs de sucre
300 grs de farina
2 vermells d’ou
150 grs de mantega en pomada
20 grs de llet
Un pessic de sal

Farciment:
500 grs d’almívar de llet
500 grs de nata amb un mínim del 30% de matèria grassa
2 plàtans
Xocolata per decorar el pastís.

Preparació:
  1. Primer de tot cal fer la base del pastís. Mesclam el sucre, la farina, els ous, la mantega i la sal fins que quedi tot ben integrat. Finalment afegim la llet. Deixam reposar la massa a la gelera uns 30 minuts.
  2. Extenem la massa damunt un motlle i picam la superfície amb un ganivet perquè la massa no pugi gens dins el forn. Enfornam a 175 º C fins que la massa estigui daurada.
  3. Deixam refredar la massa.
  4. Damunt  la superfície distribuïm una capa generosa d’almívar de llet
  5. A damunt hi posam làmines de plàtan. Ens ha de quedar tota la superfície coberta amb el plàtan.
  6. Muntam la nata i la repartim per damunt la superficie del pastís.
  7. Decoram el pastís amb xocolata. En el meu cas vaig utilitzar unes boletes de diferents tipus de xocolata.

Banoffee a punt per menjar!!

divendres, 18 de febrer de 2011

Fettuccine al pesto





Whole Kitchen en la seva proposta salada per al mes de Febrer ens convida a preparar tot un clàssic de la gastronomia italiana, Pasta Fresca.

Por favor, para ver la receta en castellano, pulsad el botón del traductor situado en el lateral derecho del blog. Gracias!!

La meva primera reacció quan vaig llegir la proposta d’aquest més de Whole Kitchen va ser pensar que era una missió impossible. Durant un parell de dies vaig estar donant voltes per decidir quin tipus de pasta preparar i amb quina salsa combinar-la i sobretot pensar com tallaria la pasta. Després d’això, faig fer un primer intent frustrat, però al segon intent em va sortir una pasta fresca boníssima. Aquesta vegada la recepta de Whole Kitchen si que havia estat un vertader repte!!

Segons el llibre “La Cocina y los alimentos” de Harold McGee una de les preparacions més simples que es poden fer amb farina ens ha proporcionat uns dels aliments més populars del món sencer: la pasta. I aquesta no és més que una mescla de farina de blat i aigua (a vegades també amb ou) que una vegada tallada en petites peces i seca, es consumeix cuita combinada amb diferents salses i condiments.
Dues són les cultures del món que han explorat exhaustivament les possibilitats de la pasta de cereals: Itàlia i Xina. Això no obstant, mentre a Itàlia, la disponibilitat de farina de blat dura amb un alt contingut amb gluten va fer que es desenvolupàs un tipus de pasta dura rica en proteïna que es pot secar i guardar, donant lloc a una multitud de tipus de pasta diferents; a Xina les farines fluixes i amb poc gluten  van fer que la cuina de la pasta es centràs en fideus llargs i amb envoltures fines.

Anem a la recepta!!

Quan parlam de fer pasta fresca a casa hem de diferenciar les següents fases:
  1. Preparar la massa
  2. Donar-li forma
  3. Cuinar-la al foc
  4. Preparar una salsa o condiment

1/ Preparar la massa
Ingredients
Utilitzarem un ou per cada 100 grs de farina, segons la quantitat de pasta que volem fer (Per exemple, 400 grs de farina i 4 ous o 200 grs de farina i 2 ous)
Un raig petit d’oli
Un pessic de sal (molt poca quantitat)

(En el primer intent de fer pasta vaig utilitzar 300 grs de farina i 3 ous; em va sortir una quantitat massa gran pel que jo volia fer. La segona vegada vaig utilitzar 100 grs de farina i un ou -després vaig haver d’afegir mig ou més batut, perquè amb un ou tot sol la massa no s’acabava d’integrar-
Per tant, per dues racions necessitarem 100 grs de farina i un ou i mig)

Preparació:
Vaig fer la massa amb la TMX. Primer vaig mesclar tots els ingredients a velocitat 6 durant 15 segons; després vaig programar 6 minuts, velocitat espiga.

Aquest procés també es pot fer a mà, encara que, òbviament, duu més feina que fer-la amb la màquina. Hauriem d’amassar fins que ens quedi una massa ben consistent, gens enganxosa. És una massa fàcil de treballar i agradable al tacte.



La massa s’ha d’estirar amb el corró fins que quedi una planxa ben fina. Hem de tenir en compte que quan es bull la pasta s’hidrata amb l’aigua i augmenta el seu volum; per això, cal fer-la ben fina. Una vegada que estigui fina l’hem de tallar.



2/ Tallar la pasta o donar-li forma
Primer de tot hem de decidir quin tipus de pasta volem fer.
Com que jo no tenc màquina per tallar vaig optar per fer pasta en forma de cinta. Les cintes tenen moltes variants: pappardelle (2 cms d’ample), tagliatelle (8 mm), fettuccine (5 mm), tagliolini (2 mm), tonnarelli (1’5). Vaig optar per fer fettuccine.

La pasta es pot tallar de tres maneres distintes:
A/ Utilitzant una màquina de tallar. És l’opció més ràpida i còmoda, però no totes les cuines tenen aquest instrument.
B/Tallar-la a mà. Hi ha diferents sistemes per tallar-la de manera uniforme.
Una consisteix en anar enrotllant la massa com si fos un “braç de gitano” i anar tallant bocins petits que després, quan els desenrotllem, quedaran en forma de cinta llarga.
Jo ho vaig fer així en el primer intent de fer pasta i no em va anar gaire bé, vaig trobar que enrotllar la massa per a després desenrotllar-la era una doble feina, a més, tampoc no em va quedar tan uniforme com es suposava que havia de quedar. A més, no vaig posar farina per evitar que s’enganxàs la massa i a l’hora de desenrotllar les cintes s'anaven deformant.



C/ El sistema que a mi em va donar millor resultat va ser tallar la pasta amb un ganivet ben esmolat amb un regla que em marcava per on tallar. Així, tota la pasta em va sortir de la mateixa gruixa. Crec que és un sistema més ràpid que l’anterior i a mi em va anar molt millor.



Una vegada que tenim la massa tallada l’hem de deixar eixugar. El primer intent de fer pasta va fracassar sobretot perquè no la vaig deixar eixugar penjada sinó damunt la taula, amb la conseqüència que se’m va quedar mig aferrada a la taula i també els fettuccine es vàren anar aferrant entre ells.
Per això, vàrem idear un sistema perquè es pogués secar a l’aire...una imatge val més que mil paraules, no??



Supòs que no direu que a Bon Tiberi no som ben ocurrents?? Imaginació al poder!!

Una vegada que la massa ha secat un poc (la notarem un poc més rígida al tacte –només un poc-)  ja la podem coure al foc.



3/ Cocció de la pasta
Posam l’olla al foc amb aigua i un poc de sal.
Ja que es tracta de pasta fresca aquesta es fa molt ràpid. En el meu cas la meva cuina és d’inducció i fa molta via en coure els aliments. En 2-3 minuts va estar al dente. El temps de cocció depen de la cuina i del gust dels comensals.

4/ Preparació de la salsa o condiments
Per fer aquest repte de Whole Kitchen vaig fer un Salsa al pesto. La veritat és que després de preparar la pasta no tenia ganes de complicar-me més. A més, la salsa al pesto a part de ser fàcil de preparar és de les que més ens agraden.

Ingredients:
Alfàbrega fresca
Oli d’oliva
Formatge parmesà ratllat
Pinyons (o ametlles) Jo vaig utilitzar pinyons
Sal i pebre
Un gra d’all

Preparació:
En un bol posam l’alfàbrega, els pinyons i l’all. Afegim la sal i el pebre. Trituram uns segons amb el turmix.
A continuació afegim el parmesà ratllat i l’oli i mesclam amb una cullera fins que quedi tot ben integrat.

Finalment, servim la pasta calenta a un plat i hi posam la salsa al pesto al gust. Fettuccine al pesto a punt per menjar!!




dimarts, 15 de febrer de 2011

Pizza al'uovo




La xarxa es troba plena de receptes repetides, més ben dit copiades. Quantes vegades no ens ha passat que cercam una recepta i la trobam a diferents pàgines amb els mateixos punts i comes. Aquesta pràctica Bontiberi no l'ha seguida mai, si és el cas citam d'on l'hem treta i també intentam posar el nostre petit granet, per tal de millorar-la o bé aportar qualque dada que pugui faltar a l'original. Ara vos preguntareu, seguidors del nostre blog; a què respon aquest comentari? Idò, ve a compte per la recepta de la pizza. 
També aprofitam per sumar-nos a la idea de Xocolata  Desfeta i Els fogons de la Bordeta i publicar el 15 de febrer la nostra recepta de pizza. Aquesta recepta no la trobareu per en lloc, no és copiada de cap web, no ha estat publicada mai; és el fruit d'uns quants d'anys d'experimentació, de llegir llibres, de bussejar per internet i fins i tot de d'entrevistes amb professionals que treballen a una pizzeria. Com vos podeu suposar mai et conten tot el secret de la seva massa, però parlant amb un i un altre pots arribar a fer-te una idea aproximada. Com anècdota vos diré un pizzer es va oferir a ensenyar-me a elaborar la massa, va ser mitjançant una amistat comuna. Tot va anar una seda, em va mostrar tot el que podia mostrar, ell anava parlant, i quan li vaig fer un parell de preguntes i li vaig demanar si em deixava tocar la massa, em va demanar, amb molt de recel, si tenia cap restaurant. El vaig haver de tranquil·litzar dient li la veritat, que som un simple aficionat. Ara que ja hem entrat en confidències vos diré que el meu padrí era italià i que tenc una estimació, tal volta irracional, per tot el que prové d'aquest país sobre tot per la gastronomia.

Per tant és una recepta que si es segueix bé les recomanacions, vos sortiran unes pizzes dignes d'un restaurant i al mateix temps vos estalviareu molt de temps cercant informació i també  estalviareu molt de temps  fent proves.
Ingredients:
Mozzarella
Tonyina
Olives pansides
Ceba deshidretada
i  1 ou
 També necessitarem paper de forn  o bé un motlle especial per a pizza. 
 
Primer farem la massa per a la pizza. Però abans convé conèixer un poc els ingredients.






Començarem parlant de la farina, convé usar una farina amb molta proteïna. Cada país té la seva forma de classificar les farines i per tant és difícil trobar , a vegades aclarir aquesta mateixa classificació, si la volem comparar en la que es fa servir al nostre pais. A Itàlia es fa servir la 000, si teniu la sort de trobar farines fetes en aquest país, per exemple a Mallorca, he pogut comprar aquesta marca , (la vos recoman tan per farina com per pasta) al Loryc, una cadena de supermercats de l'illa. Primer problema i si no trobam aquest tipus de farina, què feim? Tenim solució, compram farina de força, la farina nacional sol ser més econòmica que la importada. Jo faig servir la de força i la normal en la proporció 1/3 i 2/3.


Aigua, important també és el tipus d'aigua. Els que heu pogut provar l'aigua de les nostres illes haureu pogut comprovar que té un index molt elevat de calç, per tant no és recomanable el seu ús per elaborar la massa. Millor usar aigua més suau, no vos diré cap marca, només haureu de llegir la composició i sabreu quina vos convé més.


També és important tenir en compte unes quantes recomanacions, la més típica no farem servir la mateixa quantitat de llevat tot l'any, a major temperatura menor quantitat de llevat i a l'invers. També aquesta quantitat variara en funció del temps que deixarem reposar la massa. Jo vos recomanaria unes 4 hores mínim. No poseu aquesta cara, només es tracta de programar-se un poc. Si voleu fer pizzes per sopar a les vuit pensau que heu de tenir la pasta llesta a les 4. També podeu deixar tovar menys temps com a mínim una hora. A més temps de reposar menor quantitat de llevat, ( els paladars més exigents no els agrada el gust que deixa el llevat, si usam més llevat hi ha gent que ho nota. De totes formes anau provant i segur que trobareu el vostre punt adequat. Per descomptat el llevat es el de fer pa , es pot troba llevat fresca o bé sec (en pols) per exemple la marca Maizena, en comercialitza un .

La massa no vos recoman que la congeleu, ho podeu provar però mai donarà el resultat que una massa feta del mateix dia. També podeu guardar un poc de massa que vos hagi sobrat deixant-la dins la nevera, (dins un pot de vidre o bossa de plàstic) aquest tros serveix de llevat (una espècia massa mare) per començar una nova massa. Tenint en compte que mai ha de suposar la mida d'una quarta part de la massa. En aquest cas també posarem llevat però en menor quantitat. Si ho provau veureu que la massa és més “autèntica”. Un pizzero em va comptar que la massa és una cosa molt personal, que ell no treballa mai una massa que no sigui feta per ell (malgrat haver usat la mateixa farina, la mateixa aigua i el mateix llevat). L'explicació d'aquest fet és que cada un sap quin tipus de tacte ha de tenir la massa per poder-la treballar bé. Si heu arribat fins aquí, vos demanareu com puc saber jo quin tacte ha de tenir la massa. No vos preocupeu, Bontiberi es compromet que la primera pizza vos surti una pizza com Déu mana, i llavors ja només serà la pràctica la que vos ensenyarà a saber trobar el punt exacte. També vos diré que no hi ha cap farina igual, per tant les quantitats s'hauran d'ajustar en alguns casos. No vos preocupeu vos ensenyarem a observar uns detalls a l'hora d'elaborar la massa.


Ingredients

Farina de Força (1/3) 100 gr,
Farina Normal (2/3) 200 gr. + 20 gr.*
Aigua (½) 150 cc.
Llevat 15gr (4 hores) 25 gr (1 hora)
Oli d'oliva -un raig-
Sucre
Sal -a gust-

Preparació 

L'aigua sempre és la meitat de la farina (en aquest cas, la suma de les dues farines). També es pot fer només la farina de força però algunes marques donen una massa mala de manejar, per això ús la combinació de les dues farines.
*La primera vegada vos recoman que poseu 20 gr més és per anar més segurs, si vos surt bé  la pasta ja sabreu que haureu de fer servir aquest 20 gr més si no la propera vegada vos limitau a les quantitats abans recomanades. Com podeu saber si van bé aquests 20 gr?. Si seguiu llegint els vostres dubtes seran aclarits.
Amb aquesta quantitat vos podem sortir 3-4 pizzes, també depèn de la grandària, si en necessitau més recordau les proporcions. El més important és la farina, si posau més o menys llevat només influirà a esperar més o menys temps.
Jo faig servir la thermomix, però abans feia servir les mans per tant els que no teniu aquesta màquina es poden seguir les mateixes passes. Només amb una diferència que amb la màquina pastam 3 minuts i amb les mans un mínim de 15 !!!
Primer posam l'aigua, la llevat i una culleradeta sucre  i program un minut a 37 ºC. El sucre ajuda a la fermentació.
Tiram la farina dins el pot de la thermomix, un raig d'oli (es pot fer sense oli) com fer una O de la mida d'una pilota de tennis, però un poc aviat. Velocitat espiga i la posam en marxa. No posam temps perquè convé anar mirant la massa, de totes formes el temps el podem controlar amb el rellotge de la mateixa màquina. Motiu de fer això, la màquina es mou i pot caure ( de fet a mi ja m'ha caigut, l'excés de confiança, però el motiu més important per anar comprovant si necessitam més farina. Sobre tot quan usam la massa mare que es més difícil saber la quantitat d'aigua que farà falta. Per saber si les quantitats són les adequades ens fixarem que al principi es formin com a pilotes de diferents mides, això és el més convenient, inclús a vegades no acaba de formar una pasta és més bé com un granulat, (si passat un minut no ha començat a fer pilotetes és el moment d'afegir un poc d'aigua, però molt en compte, (per exemple basta la meitat d'un tap d'una botella d'aigua mineral de litre i mig!!!, es a dir quasi res.  Ara sense aturar la màquina podem afegir la sal, hi va haver un pizziaiolo que tasta la pasta el temps que la va pastant per saber si necessita més o menys sal. També es opcional pensau que els ingredients de la pizza ja aportaran sal. A partir dels dos minuts podeu ficar el dit a la massa (aquí és on podem comprovar el punt que desitjam, els que pasten a mà no fa falta ja que la toquen tots el temps) ens hauria de sortir el dit net, la massa serà un poc enganxosa però no ens toca sortir molt brut si fos així haurem d'afegir farina però en compte i tornar fer la prova passats 20 o 30 segons.
Passats els tres minuts, ( si la pastau més no passa absolutament res, però si no arriba al 3 minuts possiblement no vos quedi ben pastada) aturam la màquina i trabucam la massa dins un bol o hi haurem tirat un poc de farina (jo faig servir un de vidre, ja que és més fàcil veure com puja la massa), el tapam amb un pedaç o qualsevol tapadora ( a vegades faig servir un bol de pirex que te una tapadora de vidre) el deixam reposar en un lloc càlid. Jo quan volt la gerra de la thermomix tenc una mà a l'ansa i l'altra al plàstic que fa volta els ganivets i els vaig voltant a dreta i esquerra fins que la pasta cau pel seu propi pes. L'ideal seria que es desenganxes de les pales fàcilment però si no és així no passa res. Una vegada buidat el pot recomam omplir-lo d'aigua i el deix el temps que està tovant i d'aquesta forma llavors només l'he de fer voltar uns quants segons i tota la pasta sobrant és despren i resulta més fàcil fer net.

Amb la pasta dins el bol la pastam una mica amb les mans a fi de donar-li forma de bolla. A aquesta massa ens ha de quedar suau i esponjosa i s'ha de recuperar en certa facilitat si li pitjam amb un dit (veure foto). També podem fer servir un altra truc per saber si tenim la pasta ben pastada. Si l'hem feta amb la màquina el resultat serà excel·lent, però si s'ha pastat a mà convé practicar una creu amb un ganivet a la bolla, ha de ser un tall superficial amb aquests talls veurem entre 5 i 10 mil·límetres de massa i ens ha de mostrar una massa uniforme, molt homogènia. Quan hagi doblat o triplicat el seu volum, ja la tendrem per poder usar-la.

Encenem el forn a 250 ºC amb calentor a baix.
Una vegada reposada la massa, agafarem un tros i intentarem formar una bolla, enfarinarem el lloc on volem estirar la pasta i aplanarem la bolla, amb els dits, intentant conservar la forma rodona, quan tengui la mida  d'un plat de postres podrem usar o bé el corró o bé seguir amb els palmells de les mans estirant en direcció contrari les dues mans i anat voltant la massa per no estirar sempre del mateix lloc. Podrem deixar la pasta de la gruixa que volguem, (podeu experimentar) n'hi ha que els agrada la massa més prima d'altres més gruixada.
Ara ja podem posar la tomatiga natural capolada, es pot fer usar en conserva o bé natural, amb la thermomix ho podem aconseguir amb un parell de cops de turbo. Llavors podem posar un poc de pebre bo (pimienta) i ceba deshidratada, si els bocins són massa grossos, pel nostre gust, es fàcil rompre-ho amb els nostres dits. Això de la ceba  és molt important que sigui deshidratada, si no el resultat no és el mateix. Provau-ho i veureu que li dona un gust especial, la quantitat recomada va des de una cullerada de cafe a una sopera. Llavors hi afegim el formatge per damunt, mozzarella es clar, i acabam la pizza amb el farciment que desitgem. Aquí hem fet servir tonyina, olives pansides i un ou.


El membre, més actiu, de Bontiberi va trobar una pedra per a pizza que ens dona uns resultats quasi bé de pizzeria professional. La pizza de la foto està enfornada damunt una pedra d'aquestes. Si no teniu pedra, des de Bontiberi vos suggerim que gireu la palangana del forn i que faceu la pizza damunt un paper especial per forn i l'enforneu, damunt la palangana. L'explicació és senzilla, normalment les palanganes del forn no són del tot planes, i si possam un motlle de pizza , no rebrà la mateixa calentor per tot i si feim servir paper a més a més  de tenir la calentor més uniforme també ens serà més fàcil de posar i de llevar.

El temps de forn, com és lògic variarà en funció del model, marca,mida de la pizza, etc, per una bona cocció  el temps pot oscilar entre 7 i 10 minuts.
Bon Profit i bona pizza.



diumenge, 13 de febrer de 2011

Pavlova



M’agrada la fruita, però si he d’elegir-ne una que m’agradi especialment, sens cap tipus de dubte em quedaria amb les maduixes. No sé si és el seu color, la seva forma o el seu sabor, però m’encanten. Potser també pot influir que són fruites de temporada, que indiquen que no falta molt perquè acabi el fred, i, per això, quan les primeres maduixes apareixen als aparadors de les fruiteries, a la meva gelera sempre n’hi ha. Així, doncs, les maduixes acaben d’arribar als mercats i a Bon Tiberi també.
Òbviament, les primeres maduixes es mereixien un tractament especial. Vaig recordar una recepta que tenia guardada fa temps a la meva carpeta de pendents: un pastís “Pavlova”.
La base d’aquest pastís és de merenga cruixent amb l’interior cremós i lleuger. La base sempre es fa de merenga, però la part interior pot ser de nata, crema, trufa,…; el més important és que contrasti amb l’exterior de merenga.  Finalment, es corona amb fruites, normalment maduixes, encara que també es poden utilitzar tot tipus de fruites com kiwis, plàtans,…
Es disputen l’origen d’aquest pastís dos països: Austràlia i Nova Zelanda. De totes maneres, el que és opinió unànime és que es va crear en honor de la ballarina russa Anna Pávlova, que en la dècada dels anys 20 va fer una gira per aquells països. A aquest pastís se li va donar aquest nom perquè recorda la lleugeresa i delicadesa d’una ballarina amb el seu tutú blanc.
Aquest pastís es pot preparar en format gran, però jo m’he decantant per preparar pastissets individuals.
Anem a la recepta!!



Ingredients:
Per fer la base de merenga:
3 blancs d’ou
150 grs de sucre
50 grs d’aigua

Per fer l’interior del pastís :
Nata per muntar amb 35% de matèria grassa

Per decorar:
Fruita al gust, en el nostre cas maduixes.

Preparació:
  1. Primer de tot, hem de preparar la merenga. A diferència del que passa amb els pastissos de merenga que no s’enfornen (on hi ha el risc de què la merenga baixi amb el pas de les hores) en aquest cas, com que es fa al forn, aquest risc ja no hi és; així que bastaria preparar una merenga francesa (sense almívar). De totes maneres, jo he preparat una merenga italiana, que és la que tenc més acostumada fer; és a dir, es fa un almívar amb el sucre i l’aigua; mentre es van pujant els blancs de l’ou, quan estan pujats es va afegint l’almívar molt lentament i es continua pujant amb les varetes elèctriques fins que quedi una merenga a punt de neu fort. Si no volem preparar l’almívar, podríem fer una merenga francesa: pujar els blancs de l’ou i afegir el sucre molt lentament continuant batent amb les varetes i com que aquesta mescla va al forn, en principi no ens hauria de baixar la merenga. Així i tot, jo no m’he arriscat i he anat a tir segur, fent la merenga així com a mi em dóna millor resultat.
  2. Una vegada preparada la merenga la posam dins una mànega pastissera i damunt paper vegetal anam fent formes rodones que seran la base del pastís. És important fer els costats un poc més pujats amb forma de petita cistella, perquè es pugui posar la crema o nata a l’interior i no surti pels costats.
  3. Ficam les bases al forn, prèviament escalfat a 150ºC. Les enfornam 10 minuts a aquesta temperatura, i després baixam el forn a 100º i les deixam una hora a aquesta temperatura.
  4. Passat aquest temps deixam refredar la base dins el forn amb la porta mig oberta.
  5. Muntam la nata.
  6. Una vegada que les bases estan fredes, posam la nata a la mànega i la distribuim per damunt.
  7. Finalment, coronam el pastís amb maduixes tallades a bocinets.

Pavloves, a punt de menjar!!! No em direu que les primeres maduixes no han estat tractades amb tots els honors!!


dimecres, 9 de febrer de 2011

Muffins salats




L’altre dia a una revista de cuina vaig veure unes receptes de muffins salats; en aquell moment se’m va disparar l’alarma: no n’havia fet mai i ja era hora de provar-ho! Ja sabeu la debilitat que tenc per tots els tipus de masses i per fer nous experiments a la cuina.
Els muffins tenen semblances amb les magdalenes però també tenen algunes diferències, com que poden ser dolços (però en aquest cas ho són menys que les magdalenes) o salats o que s’incorpora menys aire a la massa cosa que fa que els muffins no siguin tan esponjosos com les magdalenes.
Els que havia vist a llibres o revistes combinaven ingredients molts diferents: formatge, pernil, olives, pebres, tomàquets secs, cebes, herbes aromàtiques...Però en aquest primer intent he estat molt clàssica (no fos cosa que em sortís una aposta massa arriscada i que al final me hagués de menjar tots els muffins!!)
Aquesta recepta m’ha deixat bastant contenta i a casa han tengut un bon èxit, crec que és senzilla i original i, si feim els muffins en tamany petit, poden servir com a aperitiu un dia que tenguem convidats. Els tornaré a repetir segur, però la pròxima vegada seré més innovadora amb els ingredients.
Anem a la recepta!



Ingredients:
250 grs de farina
1 pessic de sal
1 cullerada d’herbes aromàtiques al gust
½ culleradeta de pebre bo
 1 Cullerada de llevat en pols (tipus Royal)
1 ou
60 ml d’oli de girasol
275 ml de llet
100 grs de pernil salat fet bocins (jo n’ he utilitzat un que ja ve tallat en petits daus i l’he triturat uns segons a fi de que quedàs en  bocins ben petits)
2 Salsitxes de frankfurt fetes a bocins petits

Preparació :
  1. Primer de tot hem de picar o fer bocins el pernil i les salsitxes. Això ho podem fer al nostre gust segons ens agradi trobar bocins més o menys grossos.
  2. Mesclam la farina, les herbes aromàtiques, la sal, el pebre bo i el llevat (és a dir, tots els ingredients sòlids)
  3. A continuació mesclam els ingredients líquids (ou, oli i llet)
  4. Afegim aquesta darrera mescla als ingredients sòlids i mesclam fins que quedi tot ben integrat.
  5. Incorporam el pernil i les salsitxes i anam mesclant fins que quedi una massa homogènia.
  6. Distribuim la massa en motlles individuals i enfornam aproximadament 20 minuts (segons el forn) a 180ºC, fins que els muffins quedin daurats…A punt per menjar!!! 




diumenge, 6 de febrer de 2011

Galetes Linzer




Crec que un dels primers experiments dolços que vaig fer a la cuina de casa varen ser unes galetetes de gingebre. Varen sortir tan bones que des d’aquell dia sóc addicta declarada a qualsevol recepta de galetes. Recepta que veig, recepta que guard per quan tengui temps de fer-la.
És tal la meva debilitat per fer galetes de tot tipus, que un dia vaig a anar a una tenda on tenen productes alemanys i, mentre mirava els diferents productes que tenien, vaig veure uns talladors de galetes linzer d’oferta, no havia sentit parlar mai d’aquestes galetes però òbviament no em vaig poder resistir i els vaig comprar. Crec que són els millors talladors que tenc, bonics, fàcils d’ utilitzar i de fer nets.
Quan vaig arribar a casa em vaig posar a cercar que era allò de Linzer Cookies.  Aquestes galetes són una variant del famós Linzer Tort, i es diu que el seu nom prové de la ciutat austríaca de Linz. Els seus orígens són antics i ja s’han trobat referències escrites d’aquest dolç des de principis del segle XVIII.
Aquestes galetes és fan sobretot per l’època de Nadal, però jo trob que són ideals per a qualsevol moment especial.
Les tradicionals es fan amb ametlles i van farcides amb melmelada de maduixa o móres, però també poden dur altres fruits secs com nous o avellanes o altres farciments.



 
Amb aquesta recepta particip al HEMC # 51. La veritat és que nosaltres no celebram Sant Valentí; som de Sant Jordi, el llibre i la rosa. Això no obstant, aquest mes l’amfitrió del HEMC era el Manu, de Cocinando con Catman i, com ell em va dir, estava obligadíssima a participar en aquest esdeveniment culinari. Per això, he preparat aquestes galetetes que crec que són perfectes per tenir un petit detall.



Vaig seguir bàsicament la recepta que venia dins la capsa dels talladors, encara que vaig ajustar algunes coses al meu gust (com afegir-hi xocolata!!)



Ingredients:
150 grs de fruits secs (ametlles, nous o avellanes). Jo he utilitzat avellanes.
100 grs de mantega de bona qualitat a temperatura ambient
125 grs de sucre
1 vermell d’ou
Una cullerada d’ extracte de vainilla
150 grs de farina de rebosteria
Una culleradeta de canyella
Un pessic de sal
Farciment: melmelada de maduixa, jo també vaig fer unes galetes amb el farciment de xocolata, així que vaig utilitzar crema de xocolata blanca i negra (Nocilla)

Si volem fer unes galetes amb la massa de xocolata: una cullerada de xocolata en pols (tipus Valor)

Preparació:
  1. Trituram els fruits secs, han de quedar esmicolats però han de quedar bocinets petits que es trobin en menjar les galetes.
  2. Mesclam la mantega, el sucre i el vermell de l’ou.
  3. Afegim la farina, la vainilla, la canyella i el pessic de sal. Mesclam tots els ingredients i afegim els fruits secs, fins que ens quedi una massa homogènia i ben integrada.
  4. Amb la massa que va sortir vaig fer dues parts. A una hi vaig afegir una cullerada de Cacau en pols i ho vaig mesclar per tal d’obtenir una massa de xocolata.
  5. Estiram la massa amb el corró i amb el tallador tallam les galetes. Unes senceres i unes amb el forat enmig que serviran de tapa.
  6. Enfornam les galetes uns 15-20 minuts a 180ºC fins que quedin daurades.
  7. Les deixam refredar i les farcim.
  8. Jo vaig posar melmelada de maduixa i crema de xocolata negra a les que havia fet amb la massa sense xocolata. I crema de xocolata blanca (és a dir, Nocilla blanca) a les que havia fet amb la massa de xocolata.
  9. Posam sucre en pols damunt la galeta que servirà de tapa i la col·locam damunt el farciment... Linzer Cookies a punt per ser menjades!! 

dimecres, 2 de febrer de 2011

Crema catalana



Fa temps vaig llegir, encara que no puc recordar on, que per tenir un bloc fan falta tres coses: ganes, temps i seguidors.
En el meu cas tenc moltes ganes d’aprendre i experimentar noves receptes, sabors i tècniques, i tenc ganes de compartir i aprendre dels altres; pel que fa al temps, en aquest aspecte vaig molt, molt malament. Si posam a una balança les ganes i el temps, crec que aquesta es desequilibraria!! Però hi ha el tercer factor: els seguidors, que fa que la balança es decanti cap a continuar amb el bloc. Quan comences en aquest món creus que a ningú li interessarà el que fas o dius, però poc a poc comença a aparèixer gent que et segueix que deixen (o no) comentaris i companys amb els que compartir les batalletes culinàries.  Així, doncs, les ganes i els companys t’empenyen a seguir dins aquest món amb il·lusions renovades.
Diumenge passat En Manu, de Cocinando con Catman, explicava en el seu post que l’havien guardonat amb el premi “Arte y pico” que és una espècie de premi reconeixement per part d’altres companys de la blocosfera. En Manu, a la seva vegada, havia de premiar a cinc blocs i va donar aquest reconeixement a Bon Tiberi. Així, deia (copiat literalment del seu bloc) “Bon Tiberi, regentado por Paula, se lo merece porque es un blog joven con mucho futuro, porque hace un merengue italiano de lujo, por que es paisana mia y porque comparte mucho y bien. Para nosotros uno de los mejores blogs en catalán!!!”
Si no coneixeu el bloc de’n Manu us recoman que el visiteu, a més, és l’amfitrió del HEMC #51 d’aquest mes, i segur que li farà molta il·lusió que hi participeu.
Fa poc he visitat, la Cuina de l'Eri, un bloc jove , com el nostre, al que li tenc molta simpatia i que també ens ha donat aquest premi!! L Eri diu de nosaltres "si sou curiosos i voleu saber els origens de receptes i ingredients, llegiu els seus posts. Originalitat i èxit garantit si proveu de fer les seves receptes. I no deixeu de fer les seves Galetes de cacauet"

La veritat és que m'ha fet il·lusió aquest premi honorífic, això sempre anima a continuar experimentant a la cuina. Gràcies Manu! Gràcies Eri!!




Continuant amb la cadena del premi; m’agradaria donar tot el meu reconeixement i, per tant, aquest premi simbòlic a:
  1. Gourmenderies, ja sabeu que li tenc un afecte especial a aquest bloc. Què podria dir d’ell? Objectivament és un bloc fantàstic fet amb molta cura i té unes receptes increïbles i uns tutorials molt complets i ben explicats; subjectivament, si m’agrada el bloc encara m’agrada molt més la personeta que hi ha al darrera.
  2. El món de Juju. M’agrada l’estil de la Judith; les seves entrades estan plenes d’optimisme i alegria, i això arriba a tots els que la seguim.
  3. Coses de Llàbiro. És el bloc de la Mònica, la germana de la Judith. També m’agrada el seu estil i les seves receptes...i és que vaja cracks de germanes!!
  4. Pastissets. El bloc de Catieu i Annie, mare i filla, que em té hipnotitzada. A més, han organitzat Els reptes de l’Annie, una fantàstica idea perquè els més petits de la casa entrin a la cuina. El primer repte són unes “Flors de caramel tou”
  5. Per últim, m’és impossible elegir un únic bloc entre tots els que segueixo, a més, em sap greu deixar algú a fora, per això, vull manifestar tot el meu reconeixement cap als companys, per tota la dedicació que posen en els seus blocs i pels coneixements que comparteixen. Aquest premi és per a tots vosaltres!

Uff, m’he allargat més del que volia!! Anem a la recepta d’avui!!
Sempre m’ha agradat molt la crema i la crema catalana és una debilitat que tenc des de sempre. A casa havia fet coses de crema, però només simulacres de crema catalana perquè no tenia bufador.
Fa poc vaig comprar-ne un i òbviament l’havia d’estrenar fent una crema catalana. Vaig comparar les diferents receptes que tenia, però en vaig trobar una de nova de Maduixa de Salseando en la Cocina. Em va parèixer una recepta millor que les que ja tenia, i la vaig provar...boníssima!! La millor que he provat!! Suau i amb una textura fantàstica!! Així, que avui tot el mèrit de la recepta és per la Maduixa, jo només he seguit els seus consells. Si no coneixeu el seu bloc l’heu de visitar obligatòriament, però alerta que hi quedareu enganxats!! Maduixa ens explica la història de la crema catalana de manera molt interessant, llegiu el que ella ens conta d’aquesta recepta perquè val la pena saber-ho.
La recepta la vaig adaptar i fer amb la TMX.



Ingredients (per a 4 racions grosses o 6 de petites)
500 grs de llet sencera (jo no en tenia i la vaig fer amb desnatada, així hi tot va sortir fantàstica –perdona Maduixa!-)
125 grs de sucre
4 vermells d’ou
20 grs de midó o 15 grs de fècula de patata (vaig utilitzar fècula de patata)
Pell de llimona
Canyella en rama
He de dir que les vegades que havia intentat fer un simulacre d’aquesta crema tot i no tenir bufador havia utilitzat farina i el resultat no te comparació amb el que ens dona la fècula de patata.

Preparació amb TMX:
  1. Posam la papallona a la TMX i incorporam la llet, els vermells d’ou, el sucre i la fècula (o midó). Mesclam 15 segons a velocitat 3 ½.
  2. Afegim la pell de llimona i la canyella i programam 11 minuts, 90ºC, velocitat 2.
  3. Acabat el temps comprovam si la mescla ha format escuma a la superfície, si és així, programam 2 minuts, 90ºC, velocitat 2. En cas contrari, programam 2 minuts, velocitat 2, sense temperatura.
  4. Repartim les cremes en els recipients, i distribuïm una quantitat generosa de sucre per damunt i anam cremant amb el bufador.

Preparació sense TMX: (us recoman que llegiu el pas a pas de Salseando en la Cocina)
  1. Bullim la llet amb la llimona i la canyella. Reservarem una petita quantitat per diluir el midó o la fècula.
  2. Separam els vermells i els blancs dels ous. I batem els vermells amb el sucre fins que blanquegin.
  3. Afegim el midó o la fècula que haurem diluit amb la llet freda, ho afegim molt lentament als ous.
  4. Posam aquesta mescla al foc molt suau i removem constantment, segons la Maduixa, ha d’estar al foc uns 40 minuts fins que quedi consistent. Quan agafi aquesta consistència la retiram del foc i, mentre va refredant, la continuam removent una estona per tal d’evitar que la crema se’ns talli.
  5. Distribuim la crema en els recipients, posam sucre a la superfície i cremam amb un bufador.
Segons Maduixa els tres secrets de la crema catalana són: utilitzar midó o fècula de patata, no farina; molt de temps a foc suau i no deixar de remoure.